De l'arada a la ploma : les elits rurals del País Valencià a l'edat mitjana

El fill dun llaurador, papa. Sens dubte, la singladura dAlfons de Borja, elegit summe pontífex el 8 dabril de 1455 amb el nom de Calixt III, és un dels millors exemples del que la historiografia ha convingut a denominar elits rurals. Tot i que els primers indicis ja es detecten en lalta edat mitjana, no hi ha dubte que és a partir del segle XIII quan arreu dEuropa el fenomen de les elits rurals és més evident. Lincrement dels intercanvis a partir de llavors es feu palès a la ciutat, però també al camp, on els processos de diferenciació interna de la comunitat camperola saccentuaren. Gràcies a uns patrimonis extensos i diversificats, els sectors acomodats del món rural, que no només cal identificar amb llauradors rics sinó també amb artesans, notaris o clergues, consolidaren el control del govern local i el seu paper dintermediaris entre la comunitat i la senyoria, la ciutat, l'Església o lEstat. La riquesa material i el domini polític van tenir reflex en les pautes de consum que aquestes famílies adoptaren i en els nivells de vida que assoliren. Sobre aquestes bases, els prohoms rurals van protagonitzar una intensa mobilitat social i alhora física, ja que molts cediren a latracció de la ciutat. I així, parafrasejant sant Vicent Ferrer, passaren de caps de sardina a cua de tonyina. El llibre que sosteniu analitza els processos denriquiment, diferenciació i migració que van protagonitzar els prohoms rurals del País Valencià i que els van portar del camp a la ciutat, de larada a la ploma, en la tardor medieval.